Aquest és títol del que sembla, de moment, l'últim article del Sr. Arbó al Diari de Girona. Poden haver agradat més o menys els seus escrits, però ha quedat clar que ho ha fet des d'un tarannà independent i lliure. Creiem que és una mala notícia bàsicament pel fet que la nostra vila necessita persones que escriguin, pensin i raonin. Si això és pot fer des d'un mitjà relativament important a la nostra demarcació com és el Diari de Girona, doncs molt millor per a tots i especialment per a Lloret. Li desitgem que continuï treballant en el món de les lletres així com esperem que nous lloretencs continuïn relacionant-los amb el món de la cultura i el pensament, que falta ens fa. Tot sembla indicar que hi haurà més acomiadaments aquests dies.
A principis de maig de dos mil set, començava la col·laboració setmanal en aquest diari amb l'article "La Costa Bàrbara", títol d'una novel·la de Ross MacDonald. El repte de l'excitant aventura era aportar informació contrastada i opinió fonamentada sobre temes de Lloret, encara que no exclusivament, per evitar la cotilla que sovint encarcara els cronistes locals amb la voluntat d'evidenciar els pros i contres d'actuacions de personatges, associacions i institucions que, en general, són rebecs a qualsevol qüestionament. Sense menystenir les iniciatives destinades a canviar el model turístic, no per això s'ha de dir a tot amén sinó que calia contribuir a treure's la son de les orelles i a defugir els excessos laudatoris.
Alhora m'engrescava recuperar engrunes de la memòria col·lectiva a través de persones anònimes, situacions i llocs, sense que la nostàlgia del passat obnubilés la mirada al present i les esperances de futur. També volia tractar matèries econòmiques amb un llenguatge planer a l'abast de tothom. Tot plegat farcit de dosis d'ironia i ensucrat amb comentaris de llibres d'intriga i policíacs, perquè hi ha situacions en què la realitat supera la ficció i semblen trossos de novel·les de la sèrie negra.
La visió irònica d'alguns esdeveniments pretenia arrancar el somriure burleta del lector, el qual estava en el seu dret de passar pàgina amb una ganyota condescendent. Hom és conscient que no es pot acontentar tothom i aquesta màxima és un senyal inequívoc de no fer el joc a ningú. Per aquest motiu, alguns dels cent articles han provocat respostes airades per part d'aquells que són incapaços de distingir entre allò que es diu i qui ho diu. És demanar gaire que a un articulista se'l jutgi per les seves opinions? Tan difícil és rebatre les idees amb arguments en lloc de fer-ho amb al·lusions personals?
Per desgràcia la cultura del debat obert, bandejant personalismes, és una assignatura pendent per la colla de mediocres i covards que, amagats sota l'anonimat, s'atreveixen a atacar persones i professions.
Malgrat tot, enmig de desenganys i satisfaccions, de lloances i vituperis, però sense censures per part dels responsables d'aquest diari -un dels pocs mitjans plurals de la constel·lació de la premsa- he esfullat els pètals de la flor de la crítica per oferir la meva visió sobre qüestions controvertides. Aquells qui s'han sentit al·ludits, retratats o escarnits que s'hi posin fulles. Aquells que s'hi han vist afalagats, lloats o enaltits que no s'escarxofin perquè el cofoisme és mal conseller. Només em resta expressar un agraïment profund als lectors que m'han donat ànim, estímul, coratge i confiança perquè, sense aquest caliu, la solitud de l'escriptor és insuportable, intolerable i difícil de pair.
Avui m'acomiado fent esment d'un llibre, La mirada de l'adéu, del mateix autor a qui vaig manllevar el títol del primer article. Ara bé, en comptes d'atribuir a la frase un caràcter d'adéu definitiu, voldria transmetre una visual expressió d'avançar. Per tant, no és una fugida sinó un parèntesi per revifar vells projectes que s'havien quedat al calaix. Amb tot, no descarto la possibilitat de realitzar col·laboracions esporàdiques. I si, més endavant, es presenta l'oportunitat de gaudir d'un espai en aquest diari, tornaré amb energia renovada per seguir tocant el botet a les patums.
Adiós con el corazón / que con el alma no puedo ... canten les estudiantines. Gràcies a tots i totes!
Alhora m'engrescava recuperar engrunes de la memòria col·lectiva a través de persones anònimes, situacions i llocs, sense que la nostàlgia del passat obnubilés la mirada al present i les esperances de futur. També volia tractar matèries econòmiques amb un llenguatge planer a l'abast de tothom. Tot plegat farcit de dosis d'ironia i ensucrat amb comentaris de llibres d'intriga i policíacs, perquè hi ha situacions en què la realitat supera la ficció i semblen trossos de novel·les de la sèrie negra.
La visió irònica d'alguns esdeveniments pretenia arrancar el somriure burleta del lector, el qual estava en el seu dret de passar pàgina amb una ganyota condescendent. Hom és conscient que no es pot acontentar tothom i aquesta màxima és un senyal inequívoc de no fer el joc a ningú. Per aquest motiu, alguns dels cent articles han provocat respostes airades per part d'aquells que són incapaços de distingir entre allò que es diu i qui ho diu. És demanar gaire que a un articulista se'l jutgi per les seves opinions? Tan difícil és rebatre les idees amb arguments en lloc de fer-ho amb al·lusions personals?
Per desgràcia la cultura del debat obert, bandejant personalismes, és una assignatura pendent per la colla de mediocres i covards que, amagats sota l'anonimat, s'atreveixen a atacar persones i professions.
Malgrat tot, enmig de desenganys i satisfaccions, de lloances i vituperis, però sense censures per part dels responsables d'aquest diari -un dels pocs mitjans plurals de la constel·lació de la premsa- he esfullat els pètals de la flor de la crítica per oferir la meva visió sobre qüestions controvertides. Aquells qui s'han sentit al·ludits, retratats o escarnits que s'hi posin fulles. Aquells que s'hi han vist afalagats, lloats o enaltits que no s'escarxofin perquè el cofoisme és mal conseller. Només em resta expressar un agraïment profund als lectors que m'han donat ànim, estímul, coratge i confiança perquè, sense aquest caliu, la solitud de l'escriptor és insuportable, intolerable i difícil de pair.
Avui m'acomiado fent esment d'un llibre, La mirada de l'adéu, del mateix autor a qui vaig manllevar el títol del primer article. Ara bé, en comptes d'atribuir a la frase un caràcter d'adéu definitiu, voldria transmetre una visual expressió d'avançar. Per tant, no és una fugida sinó un parèntesi per revifar vells projectes que s'havien quedat al calaix. Amb tot, no descarto la possibilitat de realitzar col·laboracions esporàdiques. I si, més endavant, es presenta l'oportunitat de gaudir d'un espai en aquest diari, tornaré amb energia renovada per seguir tocant el botet a les patums.
Adiós con el corazón / que con el alma no puedo ... canten les estudiantines. Gràcies a tots i totes!
-Carles Arbó-
0 comentaris:
Publica un comentari
Us demanem sigueu respectuosos i tolerants.Els comentaris poden trigar un temps en sortir publicats. No es publicaran comentaris racistes, obscens, intimidatoris ni absurds que vagin en contra dels autors dels articles o altres persones que comentin. Gràcies